Ràdio Joventut nasqué l’últim trimestre de 1983 gràcies a la iniciativa d’un grup de joves, que des del primer moment, van portat a terme una tasca molt difícil, fer ràdio.

El primer entrebanc va ser el de trobar un local adient i el suficientment alt per poder col·locar l’antena per emetre. Un local petit, d’uns 25 m2 seria suficient. I així va ser, a sota el depòsit de l’aigua, en un segon pis del carrer Montsià, amb molta humitat.

Les ganes i molt de treball van començar a donar forma al control i locutori.

Els primers programes musicals i concursos d’aquells inicis, i amb records d’audiència foren:

“A micro obert”
“Microtocata-show”
“La música i tú”
“Sabado sabadete”
“Tot és avui”
entre molts d’altres.

Una de les anècdotes més destacades d’aquells temps va ser la visita del President de la Generalitat l’Honorable Jordi Pujol, als nostres estudis de la ràdio. Per tenir una idea de les dimensions del local i de la seva porta d’accés, em de dir que el President es va donar un cop de cap a la travessa de la porta d’entrada (vet aquí un bon record).

Al cap dels anys, el primer canvi d’estudis, del carrer Montsià al carrer de les escoles. Quina diferència!!!

Dels 25 m2 passàvem a gairebé 100 m2, amb quatre habitacions. Locutori – control – estudi de gravació – sala de reunions, i el més important: vàter. Això representava també un canvi d’equips d’emissió i de so.

I finalment l’any 2000 des de l’Ajuntament ens van proposar un altre canvi de local, ja que el del carrer de les escoles tenia aluminosi i es tenia que enderrocar. I així va ser com ens vam passar a la plaça de l’església, a sobre de l’ajuntament, on estem actualment.

I vet aquí l’història de Ràdio Joventut, una emissora que s’ha fet gran gràcies a l’empenta i les ganes de la joventut que no ha parat de mostrar el seu interès per la ràdio des de els seus inicis.

Tot i no anomenar cap nom (perquè en serien molts els que tindríem que posar) estem molt agraïts a tots els creadors i a tots els que han mantingut viva l’espelma d’aquesta ràdio.

Fins ara, que treballem seguidament per no parar de créixer i poder dir: “demà…qui sap demà?”